EL PERSONATGE

JORDI SÁNCHEZ (Antonio Recio)

On vas estudiar de petit i quin tipus d’estudiant eres?

Vaig estudiar al Llars Mundet, que era una escola que hi havia a la Vall d’Hebron i que havia estat un internat. Després d’uns anys i perquè els alumnes interns s’integressin a la societat, van  obrir-la als alumnes externs i aleshores molts nens que vivíem al barri  de Montbau hi vam anar.

Era religiós?

Sí. Era dels Salesians. També hi havia el Sant Joan Bosco, per nens més potents econòmicament i el  Llars Mundet, que en principi com que  havia estat un orfenat, era per nens més pobres en general.

Quin tipus d’estudiant eres?

Dolent, molt mediocre. No era d’aquests estudiants que ho suspenen tot, no . Jo era d’aquests que anava molt just, patia, em passava el dia fent fotocòpies de les feina dels altres.  Em preocupava molt per aprovar,  però perdia més temps preocupant-me que estudiant. A mi no em van ensenyar el valor del que significa “aprendre”. Tenia por de suspendre i pensava que havia d’aprovar com sigui,  però mai vaig entendre que servís per alguna cosa. Ho vaig entendre una mica més tard, quan ja tenia una edat.  Com estudiant d’EGB i de Batxillerat i  COU era un estudiant dolent. Era d’aquets que suspenen,  desprès ho recuperen i vaig repetir COU als 18 anys. Segurament era pel fet que tenia més por de suspendre que no interès per aprendre. M’ho van ensenyar així.

Des de quan saps que volies ser actor?

Des de sempre, el que passa és que hi havia molta por familiar  pel fet que no et guanyessis la vida. Tots els pares pateixen, patim, millor dir,  perquè els nostres fills els vagi be, que trobin feina i arribin a fi de mes...

Quan vaig plantejar  l’opció de ser actor,em van dir: “Sí home! I jo tenia un tiet que volia ser torero! Això no és una feina seriosa, tu has d’estudiar una feina, que doni diners, que tinguis un sou a final de mes i casar-te i tenir fills”. Clar això quan t’ho diuen a les vostres  edats t’agafa un "patatús", que és el que em va agafar a mi. Jo vaig pensar que era una vida molt  trista, jo no estava pensant en casar-me amb ningú ni en tenir fills i jo l’únic que volia era ser actor i m’obligaven a estudiar una cosa que no m’agradava; veia un futur com molt obscur. Llavors em vaig deprimir bastant i aleshores vaig fer cas als meus pares: vaig acabar el COU, vaig estudiar infermeria i vaig treballar com infermer a la Vall d’Hebron.  Com que treballava a la nit, i havia fet les proves d’accés a l’institut del teatre, mentre vigilava  a la unitat d’hemofílics, posava un llençol al terra i em preparava els monòlegs per  l'Institut del Teatre. Quan tenia uns dinerets estalviats vaig marxar de l’hospital i em vaig dedicar al teatre.

I llavors ja vau muntar la productora?

No,no. Jo llavors quan tenia uns 6.000 euros estalviats vaig deixar l’hospital perquè els profes em deien que m’adormia a classe, perquè treballava a la nit, em deien que sempre tenia una cara de son, perquè clar, a l’hora d’anar a dormir jo anava a treballar. Sí que podia dormir unes 3 o 4 hores, durant les nits de guàrdia, però si sorgia alguna urgència, s’havia de treballar. Per tant dormia molt poc.  Quan estava a 2n de l'Institut vaig poder deixar la infermeria. Vaig tenir la sort que en aquella època hi havia molta feina d’infermers, i que es podien fer guàrdies només per dies. Per tant podies decidir i plantejar-te quants dies havies de treballar aquell mes per aconseguir els diners que necessitaves. I va ser així com vaig poder acabar d’estudiar: combinant l'institut amb la feina a dies en un hospital de malalts terminals que hi havia aquí a l'Avinguda del Tibidabo, i que era bastant tètric, per cert.

Com vas aconseguir el teu primer paper?

A l'Institut del teatre fèiem uns exercicis pràctics que es deien “ Dimecres Distrets” que consistien en  preparar un monòleg o un diàleg o un fragment d’una pel·lícula. Quan vaig acabar l'Institut del teatre, ho vam ajuntar tot i vam fer una mena d’obra de post graduats que es deia “Mareig”, on hi ha havia la Mònica i el Joel, bé érem nou, i aquesta funció la vam poder fer el teatre de l’Institut del teatre. No guanyàvem ni un duro, vivíem d’altres coses. Tot i que no me’l va donar ningú i me’l vaig escriure jo, aquest va ser el meu primer paper.

 

Com decideixes on i amb qui treballes?

Decideixen bastant per tu, però al començament nosaltres vam fer una productora que va durar 10 anys amb el Joel, la Mònica i amb l’Eli, que era la productora, érem  4 persones, 2 i 2. Llavors mentre que va durar KRAMPACK,  jo escrivia els textos, anàvem a buscar teatres i tot ho fèiem nosaltres. Al principi la productora es deia L'IDIOTA, però teníem problemes per tot arreu i per això el vam canviar pel nom de la primera obra que es deia KRAMPACK. Vam fer 3 o 4 obres de teatre que les fèiem a Barcelona i després les anàvem a fer a Madrid, menys l'última, i després quedàvem el Joel Joan i jo a casa i llavors va sortir la idea d’escriure una sèrie per a TV3. Ho vam intentar tres o quatre vegades i TV3 no volia perquè deien que la gent de teatre no sabia fer tele. Llavors el Buenafuente va veure KRAMPACK i juntament amb més  persones, que ara són guionistes de TV3 i alguns han fet moltes sèries, vam presentar Plats Bruts amb molta il·lusió. Tots vam començar, ningú cobrava, abans que no vam començar a cobrar va passar mes de mig any però a tots ens feia molta il·lusió, tot era com el primer que fèiem, era com un treball de fi de curs, una cosa molt rara, però a la vegada érem molt joves i teníem moltes ganes de tirar endavant. Al final TV3 ens van deixar-ho intentar encara que no estiguessin del tot convençuts i ho vam provar i va funcionar molt bé. Es va convertir en tot un fenomen que podia veure tothom en família.

T’ ho has passat mai malament en un rodatge?

Sí, hi ha moltes vegades que ho passem malament pels nervis. Per exemple ara a “La que se avecina”, que fa cinc anys que rodem,  quan venen actors capitulars es troben nerviosos, tot i que siguin actors amb molta experiència. Ara a nosaltres, dintre de la sèrie, ja no ens passa, però quan és el primer cop que vas a una sèrie, que no coneixes la gent i no et trobes còmode, es passa malament. Per exemple els “Plats Bruts” els fèiem amb cinquanta persones de públic i això suposava una tensió similar a quan et trobes al teatre. També es donen moments de tensió quan el director està enfadat o tu no tens un bon dia... Com tot ha de quedar perfecte, es donen molts moments de nervis. Al principi quan el director et feia repetir una escena, li demanaves perdó, però finalment comprens que és la feina del director, corregir-ho tot fins que tot queda perfecte: interpretacions, llum, so, intenció...

Costa molt aprendre's el guió?

Depèn, hi ha gent que en un dia s’ho sap mes o menys i d’altres que els costa molt. Per exemple la Lola de “La que se avecina” se’ls aprèn molt ràpid. En el meu cas, com que el Recio parla molt i tant de pressa, m’he d’aprendre els diàlegs com les taules de multiplicar perquè a aquella velocitat no tens temps ni de pensar què estàs dient. Per tant jo estudio molt, perquè al final es nota quan un actor no se’n recorda del paper que havia de dir. A “La que se avecina” això no passa ja que ho hem de dir exactament com posa al guió.

I, sent tu guionista, no et passa que voldries canviar alguna coseta, per tal de millorar?

Sí, però no ho fas. Quan nosaltres fèiem “Plats Bruts” també venien els actors amb propostes i els havies de dir  que no, que s’havia de fer com tu havies dit.

On graveu la sèrie “La que se avecina”, és un edifici de veritat?

No. En realitat són dues naus industrials. En una hi ha els balcons, la part que dóna al carrer, la sala de juntes de veïns, les escales (que no donen enlloc)  i en l’altre hi ha els pisos.

Mires les sèries on surts?

Si, però només m’agrada mirar-les un cop. Si fa molt temps, pots ser els torno a mirar, com aquest estiu els “Plats Bruts”. De vegades recordes coses d’aquell dia o te n’adones de “befes”, que són els errors que fas en pronunciar paraules. Si són massa evidents, has tornar a repetir la frase. Pot donar-se el cas  de repetir una escena 15 o 20 vegades.

Tant?

Sí, depèn del pressupost de la sèrie, però en el cas de “La que se avecina”, on dediquem 15 dies a gravar un sol capítol, les repeticions són molt freqüents. Recordo quan un va llençar les escombraries a casa del alcalde amb el camió, que semblava més una nau espacial... Aquella escena va durar tota una nit. O també el tema de la boxa de l'Amador. Cada cop que ell surt volant, es necessita fins i tot un especialista.

Estàs present durant el rodatge de tota la sèrie?

No, jo només gravo quan hi surto al capítol. Per exemple amb el Maroto, compartim camerino, per tant no hi coincideixo mai en el rodatge. Normalment ens creuem.

Quina sèrie en la qual has treballat t’ha agradat més?

La que se avecina m’agrada molt, perquè m’agrada molt el personatge. Encara ara quan em llegeixo el guió, ric molt. A “Plats Bruts” la sèrie era molt més meva: la pensàvem, l’escrivíem, la produíem i la dirigíem però m’agrada més ser actor; és una feina que m’agrada moltíssim. També em permet rodar set mesos i dedicar els altres cinc a escriure o a fer "bolos" amb algun col·laborador. Aquesta situació m’agrada molt.

Et molesta la popularitat?

Depèn, la popularitat és la conseqüència de la feina, per tant és positiva. Però si per exemple vols anar a Port Aventura amb els teus fills, t’has de posar gorra i camuflar-te una mica perquè si no, no podries pujar enlloc i estaries tot el dia fent-te fotos. També depèn de com t’entrin. Si algú et reconeix a un restaurant, hi ha gent que seuria amb tu... Però en general la gent és respectuosa, i el fet que t’aturin pel carrer i et felicitin per la feina és molt “xulo”. O que al teatre t’aplaudeixin és molt agradable. De fet és l’única feina on et feliciten. També hi ha el vessant més negatiu i és que la gent sap coses de la teva vida privada i de vegades dóna peu a que la gent es cregui amb dret de tot.

Com per exemple?

Per exemple els Hackers, que jo pensava que només existien a les pel·lícules, i que són totalment reals. Un va entrar al meu compte de Twitter i va posar en nom meu “Merengues, hijos de...” després d’un Barça-Madrid. L’endemà tothom m’insultava. I com ara les coses es publiquen sense contrastar ni res, al final em vaig haver de donar de baixa. El problema és que a Internet  hi ha molta difusió i això encara hi és. És molt fàcil dir bestieses i molt difícils de treure-les.

Per què creus que la sèrie té tant èxit?

Crec que els personatges són molt propers. El meu personatge és un faixista, xenòfob... però és que hi ha gent així. Tenen un costumisme punk o inclús “freaky”, que els fa molt divertits. Hi ha gent que ho confon, però en general, amb la situació actual, tot el que ajudi la gent a evadir-se és benvingut. També crec que els guions són molt bons. Com que no són meus ho puc dir. (Riem)

De LQSA amb quin actor o actriu tens millor relació?

Amb que millor relació tinc és la  meva dona de mentida, la Berta, la Nathalie Seseña, que em va ajudar a trobar pis a Madrid. També amb els que treballo cada dia que són l'Enrique Pastor el “concejal”,  que el fa el  José Luis Gil i el Coque, el Porter. De totes maneres, com que portem tant de temps tinc molt bon rotllo amb tothom. Hi ha molt bon ambient de feina.

Et fa por que se t’encaselli com a actor amb un paper tan exagerat?

No, perquè ja m’ho deien amb el López i quan va acabar el López i es va acabar el paper i amb aquest serà el mateix. La veritat és que quan fas coses d’aquestes et truquen per fer coses que s’assemblen; per exemple l’altre dia em van passar una pel·li, me la llegeixo  i dic però si sembla el “Recio” quan fa de guàrdia civil. Però bé jo crec que no, igual que ara ets un fenomen i et paren pel carrer i no pots anar enlloc s’acaba la sèrie i al cap d’un mes et deixen de reconèixer i al cap de dos mesos ja ni et coneixen. Has de ser conscient que això és una cosa que passa durant un temps...

Ens pots explicar algun projecte de futur?

Doncs, de futur immediat donar les campanades de Telecinco amb “l'Amador” el Pablo Chiapella.

I projectes de feina tinc una obra de teatre que estrenarem al teatre de La Latina, si no passa res, doncs a principis de desembre, bé, s’estrena d’aquí 15 dies que es diu Mitad i Mitad i l’estrenem a Madrid. Després tinc vàries obres escrites que estan llegint i ja veurem...

- Preguntes curtes:

Què t’agrada més el teatre o la televisió?

M’agrada tot però que sigui bo. Tant a la tele com al teatre el que et proposin ha de ser bo.

Què t’estimes més treballar en castellà o català?

M’és igual. Al principi de LQSA em va costar. Estava tant acostumat a treballar en català que em va resultar difícil, però ara ja m’he acostumat. Quan arribem el dilluns a la feina el primer que hem de fer és treure’ns els accents, cadascú el seu, i intentar parlar el castellà estàntard.

Prefereixes escriure o interpretar?

M’agraden les dues coses. Produir no m’agrada gens, tot i que és la manera de fer el que vols. Has de posar diners, però també en pots guanyar. I de director no he fet mai, ni crec que ho faci; m’estimo més que algú em digui com he de fer les coses.

De les frases del Recio, quina és la que més t’agrada?

A aquestes alçades, no ho sé; però una de les que més em fan repetir pel carrer és:”Cómo tiene el...” (Imita el personatge) (Riem)  O també: “Qué guarrilla”.

T’ha afectat la crisi  d’alguna manera?

La veritat és que no. Tinc moltíssima sort. Vaig patir una crisi professional quan tothom tenia feina, fa uns sis anys. Però ara, quan la majoria d’actors amics meus estan al gimnàs fent peses i esperant que algú els truqui, jo estic a una sèrie de molt èxit. I això que va començar molt discretament i no se sabia si la mantindrien. I ara la veu moltíssima gent. Estic molt agraït.

Moltíssimes gràcies per aquesta entrevista, Jordi.